Per: Ferran Garcés  

Gaudí va néixer al juny, un dia 25 de 1852, i va morir el mateix mes, un 10 de juny de 1926. En altres paraules, l’arquitecte mediterrani va néixer i morir a mig camí del solstici d’estiu, el dia amb més llum de l’any. És un bon moment, aleshores, per recordar la importància de la llum en l’obra de Gaudí. 

Ara bé, no és una llum qualsevol. Ell mateix es va encarregar de precisar quina era en diferents ocasions. La llista de frases és llarga, però totes es poden resumir en una paraula: Mediterrani. Per il·lustrar-ho, avui comentarem un acudit de Gaudí impossible d’entendre si no es té en compte la importància de la llum mediterrània per a ell. 

Claredat vs. boires… 

La llum mediterrània devia ser un tema recurrent en les converses amb Gaudí, perquè diferents fonts en parlen (vegeu: La llum, la llum del Mediterrani). Com recorda Joan Bergós, biògraf de Gaudí que el va conèixer en persona: “Li agradava contrastar la claredat dels filòsofs mediterranis amb les boires dels nòrdics.” (1) A tall d’exemple: 

“L’afirmació fonamental de Descartes perd claredat en desplaçar-se cap al nord; el sil·logisme jo dubto, doncs existeixo és el més il·lògic que es pot concebre; el lògic és jo dubto, doncs ignoro. Els filòsofs mediterranis només diuen el jo, perquè això sol ja indica l’existència. Aquesta tenebra arriba al màxim amb Kant (que era de Königsberg, vora Rússia) i és la mateixa tenebra dels nihilistes i bolxevics.” 

Isidre Puig-Boada, un altre biògraf i contemporani de Gaudí, recorda aquestes altres frases: 

“La virtut està en el punt mitjà; Mediterrani vol dir al mig de la terra. En les seves ribes de llum mitjana i a 45 graus, que és la que millor defineix els cossos i en mostra la forma, és el lloc on han florit les grans cultures artístiques, per la raó d’aquest equilibri de llum: ni massa ni poca.” (2)

“L’art, doncs, no és del nord, d’ells és la ciència; l’arquitectura és mediterrània.” (3)

Breu context musical 

Per entendre l’acudit, o anècdota, també cal parlar breument de Lluís Millet, la persona que ens l’explica. Fou un dels principals amics de Gaudí i una gran figura pública de la música a Barcelona (vegeu: Música II). A causa del seu càrrec, com a fundador i director de l’Orfeó Català i del Palau de la Música Catalana, va organitzar la visita a Barcelona de grans personalitats musicals d’Europa. Gaudí sempre era convidat a aquells concerts, i l’acudit al qual ens referim avui va tenir lloc durant un d’aquests esdeveniments. La personalitat mencionada a l’anècdota és Albert Schweitzer, teòleg, metge i músic, nascut a Alsàcia, part aleshores de l’Imperi Alemany. 

A l’època modernista, gairebé tothom sentia una gran passió per la música germànica, i, en especial, la de Wagner. Ara bé, Gaudí sembla que s’estimava més la música popular catalana i el cant gregorià, els altres pilars de la música al seu temps (vegeu Música III). Almenys, això és el que sembla expressar la següent anècdota, recollida per Lluís Millet el 1926, poc després del seu enterrament. (4).

L’acudit de Gaudí 

“Quan per primera vegada a l’Orfeó Català donàrem la Passió segons sant Mateu, de Bach, vaig portar el Dr. Schweitzer a la Sagrada Família, qui restà admirat de l’obra, interessant-se vivament per l’autor, home tan petit d’estatura i de tan prodigiosa genialitat.
Schweitzer, aquesta personalitat també tan extraordinària, gran apòstol del sublim Cantor de Leipzig, volgué saber l’opinió d’en Gaudí sobre la Passió segons sant Mateu.
—L’haveu sentida? —li preguntà—. Què us ha semblat?
En Gaudí restà un moment sorprès i després contestà:
—No em pensava que m’agradés tant… però —afegí amb una rialleta irònica—, em sembla que aquests —assenyalant-me a mi— ho han arreglat bon xic.
[…]
La Passió de Bach l’havia colpit amb la seva profunda unció i dominadora potència, però allò era art germànic, el veia lluny de la llum mediterrània, i buscà la defensa del seu credo amb la interpretació donada per l’element de casa, nascut a la llum del mar lluminós que ens volta. No cal dir com ens feu riure la paradoxal resposta.” 

Notes 

(1) Bergós i Massó, Joan (2011). Gaudí. L’home i l’obra. Lunwerg, Barcelona, p. 30. 

(2) Puig-Boada, Isidre (1980). El pensament de Gaudí. Compilació de textos i comentaris. Barcelona: Publicacions del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, p. 98. 

(3) Ibídem, p. 118–120. 

(4) Casasús, Josep Maria (10/06/2016). “Antoni Gaudí”. Diari Ara.